Quant i com cobrava una Colla al S.XIX?

La imatge romàntica dels castells com a activitat totalment amateur i el caràcter altruista i desinteressat del casteller que tenim avui en dia, no es correspon exactament amb la realitat que s'imposava al s.XIX i bona part del XX. Ens centrarem en el període que va del 1850 al 1900.

Si bé és cert que la vesant festiva dels castells com a part essencial de les festes majors del camp de Tarragona i el Penedès era l'origen impulsor d'aquesta activitat, la realitat social que envoltava els castellers d'aquella època feia que, el sol fet d'anar a passar-s'ho bé era un argument de pes insuficient. El dia a dia dels nostres avantpassats d'aquella època era dur, especialment per a les famílies que vivien al camp i per aquelles que treballaven més de 12 hores als obradors i a les incipients fàbriques.

L'opció de fer castells era quelcom més que una oportunitat per divertir-se o per a conèixer altres llocs i altra gent. Era un ajut per sobreviure. Per tant, hem de veure els castellers d'aquella època com a professionals. Això no vol dir que es dediquessin només a fer castells, però sí que els guanys que en treien s'afegien  (o substituïen) als ingressos ordinaris que, evidentment, eren pocs. Combinaven la feina, quan en tenien, amb els castells i cobraven per ambdues activitats.

Quina quantitat de diners cobraven les colles? Això depenia dels castells que fessin: a més nivell d'actuació, més diners (de fet, un criteri molt semblant a com funciona avui en dia). Com que els diners que cobrava una colla els repartia entre els seus castellers, com més alt era el preu que es proposava, més castellers podrien actuar i, per tant, més importants podrien ser els intents a realitzar.

Anem a veure quines eren les formes de pagament més comunes que s'oferien a les colles. He desenvolupat aquesta relació de mètodes a partir del treball de Santi Suárez-Baldrís [1], tot i que jo en faig un càlcul un xic diferent del què fa ell a l'hora de repartir els diners que tocaven a cada casteller.

El tipus de contracte més habitual és el que es feia a través de l'Ajuntament on s'actuava:           

• Es feia el pagament amb diners en metàl·lic. Com més gran o més solvent era el municipi, més es cobrava.

A Vilafranca l'any 1884 es van pagar 1050 pessetes (4200 rals) a l'única colla que va actuar aquell any per Sant Fèlix, la Colla Nova[2], mentre que el mateix any el Vendrell només va poder oferir una subvenció  de 100 pessetes (400 rals) a les dues colles (és a dir, només va sufragar una part). S'ha de tenir en compte que a Vilafranca s'hi estaven tres dies, que la distància és gairebé el doble que de Valls al Vendrell i que arrossegaven més castellers ja que l'actuació era més important.

• S'ha de dir que el contracte d'aquell any a Vilafranca va ser realment excepcional. El preu habitual per actuar a Sant Fèlix oscillava entre 1300 i 2600 rals generalment per a dues colles (com a curiositat penseu que 1000 rals equivalen a 250 pessetes, o sigui 1'5 euros).

Les colles no acostumaven  a desplaçar més de 40 o 50 castellers[3], exceptuant diades com Sant Fèlix a Vilafranca o Santa Tecla a Tarragona on, molt excepcionalment, podien acostar-se als 100 efectius. Com que era costum repartir els guanys per casteller, en una diada de compromís en què la colla cobrés uns 700 rals podrien arribar a guanyar uns 10 rals per cap en tres dies. Si tenim en compte que una família camperola formada per un matrimoni i dos fills necessitava uns 10 rals diaris per subsistir i que el sou nominal masculí l'any 1880 no arribava a 13 rals a finals del s.XIX i principis del XX, no surten els números ni de casualitat. Com s'ho feien perquè fos mínimament rendible?

De vegades els Ajuntaments concedien el dret de capta (demanar la voluntat) amb la qual cosa obtenien uns guanys addicionals. Aquest dret es traduïa en l'anomenat "llevat de taula" que consistia en passar el plateret o la gorra per les cases tot just havent dinat per recollir alguns calerons. Com més gran i rica fos la població, més grans eren els beneficis. Lògicament, Tarragona era el lloc ideal. En algunes poblacions on el nombre de castellers desplaçats era més modest, aquests es repartien entre algunes cases particulars on se'ls convidava a dinar.

Un altre element important del sistema financer casteller de l'època era el barrelet d'aiguardent. En els carros que els portaven de Valls als pobles on havien de fer castells, les colles portaven un barrelet d'aiguardent amb què obsequiaven aquells aficionats que es posaven a la pinya. D'aquesta manera es garantia un cordó suficient. En Josep Bargalló[4] escriu "... l'Ajuntament, en paga a la seva actuació, durant els tres dies de la festa gran els donava un barrelet d'aiguardent i els deixava amb dret de captar. No cal dir que el segon dia havien begut aquell reforçant, però la recapta era tan fabulosa que n'adquirien un altre pel seu compte, pagaven les despeses, viatges i gralles."  Tot i que, en general, els castellers eren grans "aficionats" a l'aiguardent, el principal motiu era utilitzar-lo com a forma de pagament a qui els ajudés.

L'última font d'ingressos que tractarem era la que rebien les colles a través d'una entitat contractant no vinculada a l'Ajuntament. Potser els casos més coneguts eren els de les confraries vilafranquines de la Mare de Déu del Roser i la del Bon Jesús, popularment coneguda com la Muixerra, que donaven nom a les dues colles vallenques (La Muixerra,Colla Vella i La Roser, Colla Nova -actual Colla Joves-) Aquestes confraries llogaven les colles per afinitat política. Un altre cas de contractació per afinitat era la de la Societat Artesana, societat gremial tarragonina que llogava la Colla Nova, antiga Colla dels Menestrals.

Hi havia entitats que organitzaven festes al carrer. Amb els diners obtinguts per la venda de les entrades del ball o de les funcions pagaven les colles[5].

De tota manera, segons el parer del cap de colla de la Vella, Ramon de Rabassó, no hi havia millor font d'ingressos que els obtinguts com a donatiu de les cases benestants.

• Aquests sistemes de contractació eren els més comuns (però no els únics) fins a finals de la dècada dels 80 del s.XIX, on la relació contractual entre colles i Ajuntaments i entitats privades s'oficialitzaria i només es cobraria en metàllic a través de quantitats prèviament pressupostades pels pagadors.

  ---

[1] Suárez-Baldrís, Santi: "Castells i televisió" , Cossetània Edicions, 1998

[2] Ferrando Romeu, Pere: "1884: El primer contracte conegut d'una actuació castellera", setmanari El 3 de Vuit, 10 gener 1997.

[3] Ferrando Romeu, Pere: "Presència castellera al Vendrell fins l'any  1926", Patronat Municipal de Serveis Culturals, El Vendrell, 1991

[4] Bargalló, Josep: "La Colla Xiquets de Tarragona i la tradició castellera de la ciutat", Edicions el Mèdol, Tarragona, 1990

[5] Ferrando Romeu, Pere: "Presència castellera al Vendrell fins l'any 1926", Patronat Municipal de Serveis Culturals, El Vendrell, 1991