La Balbina Fabra va néixer l’any 1922 i era filla de Llorenç Fabra i Vidal, casteller de la Colla Nova dels Xiquets de Valls i pare de la nissaga dels Llorençons. La Balbina acompanyava el seu pare i els seus germans als assajos de la colla i li agradaven molt els castells, però com que era una nena i en aquella època els castells eren una cosa exclusiva dels homes, assumia amb resignació el seu únic rol d’acompanyant. De tant en tant, segurament, devia pujar en algun petit assaig més com un joc que com a altra cosa.

Per Sant Joan de 1935, la Colla Nova va fer un pilar de 4 on hi pujava la Balbina a terços. Un germanet seu que havia de fer d’enxaneta, en saber que hi anava ella, s’hi va negar. Hi pujà un altre xiquet. Aquella va ser la primera i última vegada que la Balbina va fer un castell. En assabentar-se la seva mare, li va prohibir de pujar-hi mai més.

És clar que la mare de la Balbina no li va ofegar l’afició perquè no volgués que un fill seu fes castells, ja que en tenia d’altres que en feien. La Balbina no podia fer castells perquè era una nena.

Aquest argument que ara ens sembla indignant era assumit amb absoluta normalitat en aquella època i fins no fa pas tant. La frase del llegendari cap de colla dels Nens del Vendrell, Jan Julivert, en què deia que “a Vilafranca fins i tot les dones parlen de castells” il·lustra clarament quin era el rol designat a la dona en el món dels castells fins, com a mínim, finals dels anys 70.

La majoria de la gent que llegeixi aquest article, degut a la seva joventut, això li pot semblar quelcom gairebé prehistòric. Doncs no ho teniu tan lluny. Segur que molts de vosaltres sabreu que l’actual cap de colla de la Joves de Valls és una dona, l’Helena Llagostera, la primera dona cap de colla d’una de les 4 principals colles, i per tant, la primera en ser-ho d’una colla vallenca. L’Helena té l’honor de ser la primera noia de la història dels castells en pujar a un castell de 9. Va ser per Sant Fèlix de 1988 en un 3 de 9 que la Colla Joves va descarregar i que era el segon que es completava en el que portàvem de segle (recordem que el primer també l’havia descarregat la mateixa colla l’any 1986).

Allò que fa 22 anys va ser notícia, ara ho seria en sentit invers: ningú s’imagina un 3 de 9 actual sense una nodrida participació femenina, no només al tronc o al pom de dalt, sinó també al folre o a la pinya. Però quan l’Helena va entrar a la colla van passar dos mesos abans ningú li fes el més mínim cas. Quan el cap de colla, l’Àngel Ruiz, va decidir que havia arribat l’hora que debutés en un castell de vuit (un quatre de vuit, l’any 1986), molts companys no ho tenien gens clar. L’Angelet va confessar que aquella nit gairebé no va dormir. Estic segur que ella tampoc. Però l’endemà, l’Angelet es va mantenir ferm i, tot i el parer de bona part de la colla, l’Helena va pujar a aquell quatre de vuit.

Si reculem fins els origens, de dones castelleres al sXIX en tenim referències però són l’excepció. La primera es remunta als mateixos inicis dels castells. La dida del general Prim (nat al 1814) feia de crossa quan els castellers assajaven a l’era del Delme.

La Dilla, esposa de l’Isidre Rabassó, va pujar en un castell de set a Tarragona. L’àvia del fundador dels Xiquets de Tarragona havia parat el quatre de set a segons. A Valls, la Teresa La Guixera havia fet el tres de set. Era coneguda com el Cisco, perquè vestia d’home però amb faldilles damunt els pantalons.

A l’època de la Renaixença Castellera tornem a tenir notícies de dones castelleres, més concretament, nenes. Aquestes eren membres de famílies castelleres. Totes elles eren filles de castellers i, la majoria, filles del cap de colla. En aquest context hi trobaríem la Balbina.

Al Penedès és d’on es tenen més notícies de la participació de nenes en els castells d’aquella època. Però no ens enganyem, aquest fet obeïa a les diferents necessitats del moment: manca de canalla masculina en un moment determinat, com el cas de la Colla del Pau Caio del Vendrell que, per manca de nens, va haver de tirar mà de la seva filla, la Montserrat Garriga i Nin, per a poder fer algun castell (1929). A les acaballes de l’etapa dels Caneles vendrellencs hi pujava d’enxaneta la Rosa Mª Xerta i Batet, Filla de l’Isidro Canela (1927).

Després de la Guerra Civil trobem una altra nena castellera, l’Aurora Batet, que va començar a la Muxerra (actual Colla Joves) l’any 1947. Entre el 48 i 49 pujà amb els Nens del Vendrell i del 49 al 52 va formar part de la Colla Vella actual. L’Aurora anava a dosos al 3 de 7 per sota, el 4 de 7 amb el pilar i, fins i tot el 2 de 7, castell en què també havia fet d’aixecador.

També la filla del Jan Julivert, la Maria-Teresa Julivert i Julivert, La Nena Juliverta, havia fet algun castell a les cercaviles dels anys 49-50.

Amb l’expansió castellera dels anys 80 cap a zones on hi havia poca o nul·la tradició, la incorporació de la dona va ser molt més fàcil. La seva participació no es veia sotmesa al llast dels prejudicis lligats a aquesta tradició. De la mateixa manera que s’havia incorporat a altres elements de la festa en ple procés de recuperació (ball de bastons, diables, gegants, grallers,…), també ho va fer als castells. En aquest punt, és de justícia reconèixer el paper que els Minyons de Terrassa van tenir com a pioners en la plena participació de les dones en el món casteller. La primera vegada que vaig veure un 5 de 8 (el 5 de 8!!!) on des del pis de quarts (inclòs) en amunt tot eren noies, he de confessar que em va caure tot a terra. 17 castellers d’una de les construccions més difícils (hi ha colles que s’atreveixen abans amb un castell de 9 que amb el 5 de 8) eren noies! Més de la meitat del castell!

Sóc del parer que la dona ha jugat un paper fonamental en l’assoliment del extraordinari nivell casteller actual. Aprofundir en aquest tema dóna per a un article sencer (i llarg), però “en color”, no pas “en blanc i negre”.

En una altra ocasió.

Dedicat a la meva filla Júlia Montserrat, castellera.

____________________________________________________________________________________________________

Fonts:

CANELA I GRÀCIA, Joan: La dona en les colles castelleres de Valls. Reportatge publicat a la revista Cultura el 25-9-2004.

CATALÀ I ROCA, Pere: Món Casteller. Dalmau Editors, 1981.

FERRANDO I ROMEU, Pere: El Penedès casteller. Pàgines d’història. Cossetània Edicions, 1998.

Estareu d’acord amb mi que el tresor més preuat d’una colla és la seva canalla. Tots hem viscut alguna situació en què s’ ha hagut de fer alguna “proesa” per tal d’assegurar-se la participació d’algun membre del pom de dalt en alguna sortida. Totes les colles podrien explicar dotzenes d’anècdotes.

A mi, però, sempre m’han agradat molt dos relats que il·lustren del que és capaç una colla per tal de tenir la canalla el dia de l’actuació.

He preferit transcriure els dos textos per tal de mantenir la fidelitat de la narració.

El primer ens explica com “… Un any, a l’agost, la seva colla (l’antiga Colla Vella) anava a actuar a la Festa Major de Vilanova –el dia 5-. De passada pel Vendrell amb els carros, el Rabassó va fer anar un casteller a ‘Cal Xacó’ de Sant Vicenç, perquè donés l’encàrrec que el ‘Pau Xaconet’, aquell mateix vespre, s’arribés amb el carro fins a la Pobla de Montornès a buscar una colla de canalla que necessitaven per fer castells l’endemà a Vilanova. El Pau, en rebre la notícia, al vespre, quan venia de llaurar, va haver de tornar a agafar el carro i fer el trajecte del camí de Roda, de Roda a Creixell i de Creixell a la Pobla. Realment, tota una lliçó de voluntat d’aquesta ‘gent del camp, gent del llamp!’…”ⁱ

L’altre relat, amb un fil argumental idèntic però una mica més extens i més descriptiu i amb protagonistes i llocs diferents, l’he extret del volum 1 de “Món casteller”. El text atribuït a l’Emili Miró, parteix d’una conversa que va mantenir l’escriptor i casteller vendrellenc amb el llavors nonagenari Xaconet (sense parentiu amb el protagonista del relat anterior), també casteller de l’antiga Colla Vella, que li explicà com l’any 1895, el seu cap de colla, l’Isidre de Rabassó, li va demanar que anés a buscar l’aixecador i l’enxaneta a Montblanc ja que l’endemà havien d’anar a fer castells al Vendrell. En Xaconet acabava d’arribar de la vinya amb el matxo i el carro després d’haver-s’hi passat tota la jornada.

“En Xaconet va morir al 1976, a l’edat de 98 anys; per tant, era un adolescent de 17 anys. Un adolescent que, després de llaurar tot el dia, arriba el vespre a casa, cansats ell i l’animal, i sa mare, sabedora que ha d’emprendre el llarg viatge (18 o 20 kms, amb el Coll de Lilla entremig), ja li té preparada alguna cosa per menjar-se tot fent camí. Què pensaria un xic de 17 anys per aquests mons de Déu, tot sol i de nit? El viatge el fa a gust, perquè demà farà castells, i va a Montblanc, a buscar la clau mestra per fer-los: l’enxaneta i l’aixecador. Ara, més aviat pateix pel matxo, perquè, després de llaurar tot el dia, voldria descansar, ell no sap que anem a buscar la cosa més preuada dels castells, si ho sabia com jo…, per això no l’amoïna gaire a fi que camini més de pressa. Quan siguem a la baixada del Coll de Lilla, baixaré a frenar una mica la roda, per tal que no hagi d’aguantar el carro, i així reposarà una bona estona. Quan arribem a Montblanc -pensa-, els trobaré dormint, trucaré i, com cada vegada que vinc de nit, es llevaran de seguida, i quan siguin dalt del carro es tornaran a dormir i, a estones, jo i tot.

A l’endemà, quan arriben al Vendrell, ja els esperaven els cordials partidaris que tenen a tots els pobles, grans i petits, del Baix i de l’Alt Camp de Tarragona i del Penedès, que ajuden a fer els castells. Mentre hi ha un canvi d’impressions amicals, en Xaconet no desenganxa l’animal del carro, perquè ha d’anar a buscar els grallers a Bellvei. I després (…) aconsegueixen descarregar el quatre de vuit i donen per bona la recompensa, per totes les tribulacions d’anades i de vingudes, i per haver aconseguit un castell que costà tres minuts de fer-lo.”ⁱⁱ

Un bon aixecador i enxaneta són sinònims de bons castells. Si s’havia d’anar a buscar la canalla a Montblanc o a la Pobla de Montornès, s’hi anava. Aquests dos relats no expliquen res d’extraordinari (tot i que a nosaltres ens ho sembli). Era quelcom natural. El transport es feia bàsicament en carro (el ferrocarril era nou i no arribava a tot arreu). El que té d’extraordinari és el sentit de compromís de tots els implicats, no només del cap de colla ni del casteller designat per anar a buscar la canalla, sinó sobretot el de les famílies dels enxanetes. M’hauria agradat veure la cara de la mare d’aquelles criatures en veure aparèixer a altes hores de la nit aquell home que, de tant en tant, s’enduia la canalla per aquells mons de Déu. I, com molt bé comenta l’Emili Miró, per a fer un castell que, tot plegat, no arriba a durar ni 3 minuts.

Tota la meva admiració per la canalla de totes les èpoques i, especialment, per les seves mares.

Fotografia: Josep Puig Fabregat, Nen “Xutxu”, enxaneta vendrellenc. Col. Particular de Josep Puig Fabregat. Publicat al llibre citat de Pere Ferrando.

________________________________________________________________________________________________________

Fins l'any 1985 la versió oficial deia que la primera vegada que una colla va fer servir una camisa d'un sol color va ser l'agost de 1929, quan la Colla Vella va anar a fer castells a Barcelona amb motiu de l'Exposició Internacional, escollint el vermell com a color distintiu¹. Malgrat les dades que tenim des de fa ja uns quants anys, aquesta versió encara és la que es fa constar a molts llocs, però no és correcta.

La primera dada que posaria en qüestió aquesta versió és que, a principis de temporada de 1928, en concret el 5 de febrer, la que aleshores era l'única colla de Xiquets de Valls (s'havien fusionat les dues colles l'any 1927, circumstància aquesta que duraria fins el 1929) havia fet una actuació al Masnou on els integrants de la colla anirien "abillats amb el seu típic trajo"², tot i que no s'especifica enlloc com era aquest "abillament". És de suposar que devia fer referència a la uniformitat de camisa, ja que de no ser així, no tindria cap sentit l'anunci: fins aleshores sempre havien anat de la mateixa manera, és a dir, sense cap "típic trajo".

El 8 de juliol d'aquell mateix any (1928), es van fer castells al carrer de Sant Bernat de Vilafranca. En una nota de premsa d'aquelles dates s'esvaeix definitivament el dubte: "sols i lliures ens semblaven (portaven camisa vermella) com una flama ingent que s'enlairés espai  amunt"³. Ja sabem del cert, doncs, que la primera camisa d'un sol color d'una colla vallenca data de 1928 i la duia la colla unificada dels Xiquets de Valls.

Si arribéssim a la conclusió que a l'actuació del Masnou varen anar uniformats, seria lògic que el color de la camisa també fos el vermell, ja que estem parlant de pocs mesos de diferència i no tindria sentit un canvi de color.

Però, va ser aquesta la primera camisa d'un sol color del món casteller?  La resposta és... no exactament.

En Magí Miró i Fonts, un dels fundadors dels Nens del Vendrell, va escriure unes notes manuscrites on explicava que la seva colla va néixer el 15 d'octubre de 1926 i que "...tots anàvem amb camisa blava, mocador vermell i els més joves portaven calcilles...". Les camises de color blau eren les més utilitzades entre els pagesos de l'època que representaven el gruix de la colla vendrellenca. A més, el procés de formació dels Nens del Vendrell va durar tan sols tres setmanes, per la qual cosa no hi va haver temps de planificar gairebé res⁴. D'aquesta manera, i sense haver de fer cap despesa, la colla adquiria una certa uniformitat. Dic "certa" perquè, òbviament, les tonalitats de blau eren variades donat que no provenien d'una mateixa manufactura. No va ser fins l'any següent (1927) que gràcies a la donació de la roba per fer camises per part de Joan Figueras "l'Hereu Xenda", que la colla no va adquirir la uniformitat definitiva. El primer document gràfic que corroboraria aquesta uniformitat en una actuació vendrellenca data de la Festa Major de 1928, el 26 de juliol, això vol dir 18 dies més tard de l'actuació dels Xiquets de Valls al barri Vilafranquí. Aquella mateixa Festa Major estrenaria camisa de color rosa l'altra colla del Vendrell que hi havia en aquells moments: els Caneles. En aquest cas, les despeses van anar a càrrec d'un illustre vendrellenc universal: Pau Casals⁵.

A Tarragona se sap que aquell estiu  els Xiquets de Tarragona ja duien camisa blau clar, segons consta en una carta del 29 de juliol de 1928 dirigida a l'Ajuntament d'Igualada i signada pel cap de colla Esteve Pomerol.

Quan al 1931, la colla tarragonina es divideix, la Colla Nova adopta el color lila i l'antiga Xiquets de Tarragona, ara Colla Vella, llueix camisa blau marí.

Si recapitulem tenim que l'any 1928 les quatre colles existents  ja anaven uniformades cadascuna amb un color diferent: Nens del Vendrell, blau; Caneles (El Vendrell), rosa; Xiquets de Tarragona, blau clar i Xiquets de Valls, vermell.

Tot sembla indicar que l'aparició de colles al Vendrell  i Tarragona l'any 1926, amb la uniformitat del color de la camisa per part dels Nens (i probablement dels Xiquets tarragonins) portaria a uniformar també els vallencs  l'any 1928, que s'havien fusionat l'any anterior per a poder fer front a l'embranzida que havien adquirit les dues noves colles, que en pocs mesos de vida ja havien superat uns (en aquells moments) agònics Xiquets de Valls.

L'any 1929, a Valls torna a haver dues colles, la Nova i la Vella. L'agost d'aquell any, la Vella estrena camisa vermella, mentre que la Nova no ho farà fins el juliol de 1930 i el color serà també el vermell. Aquell estiu, les dues colles vallenques anirien vermelles. No serà fins  l'any següent, el 1931, que la Vella adoptarà el color rosa (d'un to molt més clar que el que porta la Colla Vella actual). L'any 1933 sembla que les dues colles tornen a anar vermelles tot i que Blasi especifica en el seu llibre que la Nova portava camisa de color vermell fort, mentre que la Vella la portava de color vermell clar⁶. Aquests serien els colors vallencs fins l'any 1939, quan en acabar la Guerra Civil, les autoritats franquistes varen obligar a les dues colles a unificar-se sota el nom genèric de Xiquets de Valls. El color de la camisa seria el vermell.  La colla continuaria unificada fins l'any 1947. Amb l'aparició aquell any de la Colla Vella actual, les camises de les colles vallenques quedarien així: Colla la Muixerra (antiga Colla Nova i actual Colla Joves), camisa vermella; Colla Vella-Rabassó (Colla Vella actual), camisa rosada. Val a dir que molts castellers de la Muxerra portaven la camisa ribetejada de blanc  i alguns de blau (foto).

Retornant al Vendrell, tenim que per la Festa Major de l'any 1932  hi actuen tres colles de la població: els Nens amb camisa blava, els Caneles ara amb camisa vermella i els Mirons que són qui ara porten la camisa rosada (posteriorment, desapareguts els Caneles, els Mirons adoptaran la camisa vermella). Per si no hi havia prou ball de colors durant aquesta època, l'any 1936, torna a haver-hi dues colles vendrellenques: els Nens del Vendrell, amb el seu cap de colla Jan Julivert al capdavant, que portarien camisa vermella i els Mirons, refundats el 1935 pel Joan Miró, que la durien blava.

Per acabar amb aquest repàs cromàtic a la història de la uniformitat de les colles "clàssiques" fins a finals dels anys 40 del s XX, tenim el cas dels Castellers de Vilafranca que molt sovint se'ls anomena  "els verds" pel color característic de la seva camisa. Doncs bé, els vilafranquins no sempre han estat "verds", si bé aquesta circumstància va ser efímera. Fundats l'any 1948, la primera camisa que van portar era de color rosat. Posteriorment la van canviar pel color vermell i no va ser fins l'any 1957, que després que la colla estigués un any inactiva, es va reorganitzar i va adoptar el color verd que porta  actualment. Amb motiu del seu 60è aniversari, els Castellers de Vilafranca van recuperar els colors vermell i rosa  i van fer vàries sortides on els components de la colla lluïen els diferents models de camisa que han portat al llarg de la seva història. Entre d'altres castells, van fer un 4 de 9 a la plaça de la vila, la fotografia del qual es va publicar a la pàgina  5 del  nº 22 de la revista Castells (agost-octubre de 2008).

Bé, ara que sembla que ja està tot aclarit només citaré el testimoni oral de la mare de la nissaga de castellers de Cal Biel de l'Espluga de Francolí, la senyora Teresa Miquel (1848-1932), que explicava que els Xiquets de l'Espluga de Francolí duien camisa vermella ... 30 anys abans que ho fessin les colles vallenques, tarragonines i vendrellenques!!!⁷

Ho deixarem aquí.

 1: CATALÀ I ROCA,Pere: "Món casteller" vol.I, Rafael Dalmau Editor, 1981

 2: RODON I BARRUFET, Josep Mª: "La renaixença castellera (Els Xiquets de Valls del 1927 al 1936)", publicat a Foc Nou nº 1 al 8, revista de la Colla Joves Xiquets de Valls, 1983-1985

 3: MIRALLES I FIGUERES, Eloi: "De quan els castellers començaren a anar mudats". Publicat a Terços amunt! Revista del món casteller. Nº 1-3, 1993

 4: FERRANDO I ROMEU, Pere: "El vestuari casteller de la Renaixença: colles, camises i colors", article publicat a El 3 de vuit, el 21 de març de 1997.

 5: FERRANDO I ROMEU, Pere: Idem

 6: BLASI I VALLESPINOSA, Francesc: "Els castells dels Xiquets de Valls", imprès als tallers d'Eduard Castells, Valls, 1948

 7: FERRANDO I ROMEU, Pere - TARRÉS I MARTÍ, Joan: "Els altres Xiquets de Valls: l'exemple de l'Espluga de Francolí, Cossetània, 2003

Fa poc, un company em va preguntar si alguna vegada s'havia aixecat i baixat  un castell per sota, a part dels pilars. La resposta és sí, i més d'un cop. El més conegut data del 12 de setembre de 1879 en el decurs d'unes festes celebrades en honor de l'enginyer Andreu Comerma, on la Colla Vella dels Xiquets de Valls va fer el 3 de 7 aixecat i baixat per sota¹. El "Diario de Valls" ho recollia en la seva edició del 16 de setembre: "...por fin se hicieron la de "tres pilans de set" levantándola y bajándola a fuerza de brazos..." .

Aquest, però, no és l'únic cas. En els programes de la Festa Major de Vilafranca dels anys 1853, 1857, 1858 i 1859, s'anuncien "castillos de ocho y de nueve, levantando y deshaciendo algunos por debajo" ² (entendrem que els aixecats per sota serien els de "ocho"). Ara bé, eren també de vuit els que es van fer "deshaciendo por debajo"? Si fos així, el 3 de 7 aixecat i baixat per sota que es va fer vint anys més tard, ja no semblaria tan excepcional.

La crònica de la Festa Major d'Igualada de 1859 ressalta "la admirable agilidad y firmeza con que ejecutaron sus espadats, torres y castillos de cinco, seis y siete levantados y deshechos por su base"³. Tenint en compte l'ordre que segueix el cronista en l'enumeració de les construccions i els pisos, interpreto que l'espadat era de 5, la torre era de 6 i el castell era de 7 (probablement el 3 de 7), tots ells aixecats i baixats per sota. Per tant, estaríem davant d'una altra data anterior a la del castell al qual faig referència a l'inici de l'article, aquest cop a més, estaríem parlant del mateix tipus de castell: el 3 de 7 aixecat i baixat per sota.

El castell aixecat per sota és una de les construccions que més impressionen els espectadors, especialment aquells que ho veuen per primera vegada. Des del punt de vista tècnic, és un castell molt exigent. Molts castellers veterans qualifiquen el 3 per sota "d' escola de castellers" de cara a assolir reptes superiors. També és un castell en què la pinya se sent especialment protagonista, doncs bona part de l'èxit depèn de la seva feina.

Tot i que les estructures aixecades per sota més comunes són el pilar i el tres, no han estat les úniques que s'han aconseguit o, com a mínim, s'han intentat al llarg de la història.

Els Castellers de Sants van sorprendre tothom quan el 16 de novembre de 2008 recuperaven el 2 de 7 aixecat per sota, castell que sembla ser que es va fer per les festes de Santa Tecla del 1877 per la Colla Vella, segons recordava el seu casteller Xaconet (Josep Domènech)⁴. Sóc de l'opinió  que aquest castell es va aconseguir, tenint en compte que en el Diario de Barcelona del 8 de setembre de 1852 hi apareix la següent descripció d'un castell fet a la Torredembarra per Santa Rosalia d'aquell any: "... hicieron torres de ocho empezando por la cúspide, que es lo más asombroso que se puede ver. Éste consiste en poner un chiquillo con un pie en cada espalda de dos hombres que están de frente cogidos por los brazos; levantar los tres y ponerles dos debajo; levantar los siete y ponerles otros dos debajo, y así sucesivamente, hasta que son trece los que se levantan para poner encima de los que forman la base." ⁵ 

Aquesta descripció es considera que fa referència a un 2 de 8 per sota sense aixecador (o sense enxaneta, com volgueu). Si agafem llapis i paper i anem seguint el text, ens adonarem que, o bé s'ha descomptat ( "levantar los tres y ponerles dos debajo"  sumen 5, però tot seguit afageix "levantar los siete" )o està parlant d'un 2 de 8 d'estructura diferent a com l'entendríem actualment: si són 13 castellers i encara s'ha de sumar els baixos, estem parlant de set pisos de dos castellers més un aixecador, o sigui un 2 de 9 net sense aixecador!!!  Una altra possibilitat és que el famós aiguardent hagués fet estralls en el cervell del cronista. La possibilitat que apunten alguns autors a que en realitat es tracta d'una descripció d'un 3 de 8 per sota mal comptat (a on diu "dos debajo"  voldria dir "tres debajo") penso que no és correcta ja que hi hauria massa errors (ja tenim 15 castellers sobre els baixos més la confusió del nombre de castellers per pis). Jo crec que es tracta d'un 2 de 8 per sota sense aixecador on el cronista ha sumat dos castellers més dels que hi ha (no he pres ni gota d'aiguardent, per si algú ho està pensant). Alguna cosa grossa deuria passar aquell dia quan, un any després, el "Diario de Barcelona" en la seva edició del 21 d'agost recordava aquella actuació dient: "... habrá también castillos por los miñons (sic) de Valls sobrepujando, si es posible, los que tuvieron lugar el año pasado que recordamos se hicieron como no se habían hecho nunca.⁶

Per acabar aquest recull de castells aixecats per sota "diferents", hi hauria el que, al meu parer, seria el més complicat a l'hora de distribuir la pinya i d'organitzar l'aixecada. El vallenc Francesc Blasi al seu llibre "Els castells dels Xiquets de Valls" parla d'un 4 de 7 aixecat per sota.⁷ Tal afirmació fa més probable la veracitat d'un suposat intent de 4 de 8 per sota "que caygut, nos privà de l'ilusió de veure una massa humana enlayrarse compacte com forsada per un monstre grill i que tinguérem ocasió d'admirar en lo 3 de 8 ..." (ortografia original)⁸.

Estaria bé que algú es plantegés seriosament intentar aixecar per sota un quatre (no caldria que fos de 8, ni tan sols de 7).

Una vegada més, el món dels castells ens deixa portes obertes per explorar.

¹BLASI i VALLESPINOSA, Francesc: "Els castells dels Xiquets de Valls", segona edició , editat al Taller d'Eduard Castells, Valls 1948.

²SOLSONA i LLORENS, Lluís: "Els grans castells aixecats per sota del sXIX", article publicat a la revista de la Colla Joves Xiquets de Valls "Foc Nou" nº 60, maig de 2000.

³SOLSONA i LLORENS, Lluís: ib

⁴MORANT i CLANXET, Jordi: "Història dels castells", segona edició, editat pel Patronat Municipal de Castells de Tarragona, Tarragona 1976.

⁵SOLSONA i LLORENS, Lluís: "El meravellós trienni casteller 1851-53", article publicat a "Foc Nou" nº 41, juliol de 1993.

⁶SOLSONA i LLORENS, Lluís: ib

⁷BLASI i VALLESPINOSA, Francesc:ib

⁸VVAA: "Món casteller" volum I, Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 1981

Anem a fer un exercici d'imaginació basat en fets reals.

Durant bona part del S.XIX, les colles vallenques també eren conegudes amb el nom dels caps de colla. Així tenim que a finals de la dècada dels 70, la Colla Nova se la coneixia amb el nom de colla del Navarro (sobrenom de Josep Batalla i Miquel) i la Colla Vella amb el  nom de colla del Rabassó (el cap de colla més famós de la Vella, Isidre Tondo i Ballart)

Doncs bé, sembla ser que s'ha descobert l'existència d'una tercera colla coneguda com la del Trilla (Marc Trilla i Colominas), vinculada a la confraria de la Sagrada Família. Aquí teniu la crònica de l'actuació d'aquesta colla que va ser contractada per les festes de Santa Tecla de 1878.

Festes de Sta. Tecla, dies 22, 23 i 24 de setembre:

Dia 22:

La colla s'ha trobat de bon matí al camí de Tarragona. Formaven la partida 3 carros i una quarantena de castellers.

Hem arribat a Tarragona al migdia, on ja ens esperaven els nostres amics i collaboradors de la colla que ens han acompanyat a les cases i fondes on ens hem repartit per dinar. Abans, però, hem aixecat un pilar de 5 davant l'Ajuntament i dos pilars de 4 que han parat els germans de Ca'l Pau, membres d'una de les famílies que més ens ajuda quan som a Tarragona.

A la tarda, la majoria de nosaltres hem anat a la taverna de Ca'l Trip com fem cada any quan anem a la ciutat. Allà hem "recuperat forces" amb l'aiguardent, la garnatxa i el resolis amb què ens ha servit l'amo del local mentre recordàvem les actuacions d'anys anteriors i es feien juguesques sobre què faríem l'endemà. En acabar, li hem fet un pilar de 5 davant la taverna.

Al vespre, després de l'ofici, hem tornat a aixecar un altre pilar de 5 amb què hem donat per acabat el repertori de salutacions i honors. S'ha de dir que enguany hem fet menys castells el dia de l'arribada que altres vegades.

Hem dormit a l'antic magatzem on ja vàrem estar l'any passat, on hem disposat de palla per fer-nos el jaç.

Dia 23:

A les 4 del matí han començat les matinades. Durant la cercavila i fins al migdia hem recorregut els carrers de la ciutat i hem fet un total de 44 castells, des de pilars de 4 fins a algun 3 de 7 que ens ha servit d'assaig per al 3 de 9 que teníem intenció de tirar a l'actuació central.

Al migdia, en veure que havíem aconseguit reunir prou aficionats locals seguidors de la nostra colla, hem intentat el 3 de 9 dues vegades, però sense sort, ja que ambdós han caigut a l'entrar l'aixecador. Tret d'algun cop, no ha pres mal ningú. Com que la canalla s'ha espantat una mica, hem seguit amb el 3 de 8 i un 2 de 8 molt macos. Hem acabat l'actuació amb un segur pilar de 7.

Hem anat a dinar i, en acabar, hem recorregut la ciutat per a veure què en trèiem del llevat de taula. Més tard, durant la processó, hem fet 34 castells, entre ells el 5 de 7.

Dia 24:

Acompanyant les matinades al llarg de tot el matí, hem aixecat un total de 54 castells (de 6 i de 7), davant les principals cases benestants de la ciutat. Hem portat pilars als balcons d'algunes d'elles i, després d'agafar els enxanetes, els amos els han recompensat amb algunes monedes.

Al migdia hem fet una gran actuació amb el 3 de 9, el 4 de 8, el 2 de 7 i el que, sens dubte, ha estat la notícia del dia: el pilar de 8, que feia uns vint anys que no s'aconseguia.

En plena celebració hem pujat les escales de la Catedral amb el pilar de 5 i a l'hora de descarregar-lo, el segon, en Joan dels Bessons, ha intentat baixar a pols els tres companys que portava a sobre, cosa que ha estat a punt d'aconseguir.

Hem tingut tanta ajuda dels aficionats tarragonins que de seguida hem acabat els 2 barralets d'aiguardent que portàvem als carros.

A la tarda hem plantat el 4 de 8 i el pilar de 7 davant la societat "La Artesana", que des de sempre ha simpatitzat amb la nostra colla.

Cansats però molt contents, hem enfilat cap a Valls donant per finalitzada una Festa Major de Tarragona que es recordarà durant molt de temps.

Bé, aquest és un relat fictici escrit com a divertiment, però en què les úniques dades "no reals" que hi apareixen són la presència de la nostra colla (i, per tant, "el Trilla" i "el Joan dels Bessons"), els pilars fets el primer dia i el nom de la casa dels dos germans que paren el pilar de 4.

El relat, on s'han afegit elements extrets de cròniques de l'època i que, per tant, són autèntics (horari de les matinades, la taverna de Ca'l Trip, el jaç per dormir,la societat La Artesana...) correspon a la relació de castells que va fer la Colla Nova per Santa Tecla de 1878 durant els dies 23 i 24 de setembre. Sense tenir en compte els dos intents de 3 de 9, podem comptabilitzar... 142 castells en dos dies!!!

Aquest gran nombre de castells no era un fet aïllat. L'any anterior, el 1877, la mateixa colla ja havia aixecat prop de 80 castells al Catllar.

Aquí hi podem trobar l'explicació al fet que, sense assajar durant la setmana (tret d'alguna ocasió molt puntual en què s'havia assajat al carrer un diumenge), s'aconseguissin les fites que es van assolir en aquella època.

Les colles aprofitaven les cercaviles per anar fent castells de 6 i de 7 (molts d'ells nets) que els servien d'assaig de cara als objectius que s'havien marcat per a l'actuació central que, de ben segur, depenia del nombre d'aficionats que aconseguien reunir per la pinya i els folres.

Déu n'hi do com devien quedar en acabar la jornada. I n'hi havia algun, com el "nostre" Joan dels Bessons, que quan ja portava 139 castells encara volia baixar a pols els seus companys del pilar!

Fonts:

- Ferrando Romeu, Pere: "Com era una diada castellera fa 150 anys". Revista de la Colla Jove Xiquets de Tarragona L'Esperidió nº 80. (el trobareu també a Webcasteller, Blog Pere Ferrando: http://blocs.webcasteller.com/pere_ferrando/

- Trenchs i Mestre, Miquel: "Miscellània castellera. Anys 1850-1900". Ràdio Capital de l'Alt Camp, Valls 1989.

- Alegret, Adolf: "Tarragona a través del siglo XIX". Torres & Virgili, Tarragona 1924. (podeu accedir a la descripció de la taberna de Ca'l Trip a la web http://www.tinet.cat/~ambrosdm/text/cal_trip.htm)

Quant i com cobrava una Colla al S.XIX?

La imatge romàntica dels castells com a activitat totalment amateur i el caràcter altruista i desinteressat del casteller que tenim avui en dia, no es correspon exactament amb la realitat que s'imposava al s.XIX i bona part del XX. Ens centrarem en el període que va del 1850 al 1900.

Si bé és cert que la vesant festiva dels castells com a part essencial de les festes majors del camp de Tarragona i el Penedès era l'origen impulsor d'aquesta activitat, la realitat social que envoltava els castellers d'aquella època feia que, el sol fet d'anar a passar-s'ho bé era un argument de pes insuficient. El dia a dia dels nostres avantpassats d'aquella època era dur, especialment per a les famílies que vivien al camp i per aquelles que treballaven més de 12 hores als obradors i a les incipients fàbriques.

L'opció de fer castells era quelcom més que una oportunitat per divertir-se o per a conèixer altres llocs i altra gent. Era un ajut per sobreviure. Per tant, hem de veure els castellers d'aquella època com a professionals. Això no vol dir que es dediquessin només a fer castells, però sí que els guanys que en treien s'afegien  (o substituïen) als ingressos ordinaris que, evidentment, eren pocs. Combinaven la feina, quan en tenien, amb els castells i cobraven per ambdues activitats.

Quina quantitat de diners cobraven les colles? Això depenia dels castells que fessin: a més nivell d'actuació, més diners (de fet, un criteri molt semblant a com funciona avui en dia). Com que els diners que cobrava una colla els repartia entre els seus castellers, com més alt era el preu que es proposava, més castellers podrien actuar i, per tant, més importants podrien ser els intents a realitzar.

Anem a veure quines eren les formes de pagament més comunes que s'oferien a les colles. He desenvolupat aquesta relació de mètodes a partir del treball de Santi Suárez-Baldrís [1], tot i que jo en faig un càlcul un xic diferent del què fa ell a l'hora de repartir els diners que tocaven a cada casteller.

El tipus de contracte més habitual és el que es feia a través de l'Ajuntament on s'actuava:           

• Es feia el pagament amb diners en metàl·lic. Com més gran o més solvent era el municipi, més es cobrava.

A Vilafranca l'any 1884 es van pagar 1050 pessetes (4200 rals) a l'única colla que va actuar aquell any per Sant Fèlix, la Colla Nova[2], mentre que el mateix any el Vendrell només va poder oferir una subvenció  de 100 pessetes (400 rals) a les dues colles (és a dir, només va sufragar una part). S'ha de tenir en compte que a Vilafranca s'hi estaven tres dies, que la distància és gairebé el doble que de Valls al Vendrell i que arrossegaven més castellers ja que l'actuació era més important.

• S'ha de dir que el contracte d'aquell any a Vilafranca va ser realment excepcional. El preu habitual per actuar a Sant Fèlix oscillava entre 1300 i 2600 rals generalment per a dues colles (com a curiositat penseu que 1000 rals equivalen a 250 pessetes, o sigui 1'5 euros).

Les colles no acostumaven  a desplaçar més de 40 o 50 castellers[3], exceptuant diades com Sant Fèlix a Vilafranca o Santa Tecla a Tarragona on, molt excepcionalment, podien acostar-se als 100 efectius. Com que era costum repartir els guanys per casteller, en una diada de compromís en què la colla cobrés uns 700 rals podrien arribar a guanyar uns 10 rals per cap en tres dies. Si tenim en compte que una família camperola formada per un matrimoni i dos fills necessitava uns 10 rals diaris per subsistir i que el sou nominal masculí l'any 1880 no arribava a 13 rals a finals del s.XIX i principis del XX, no surten els números ni de casualitat. Com s'ho feien perquè fos mínimament rendible?

De vegades els Ajuntaments concedien el dret de capta (demanar la voluntat) amb la qual cosa obtenien uns guanys addicionals. Aquest dret es traduïa en l'anomenat "llevat de taula" que consistia en passar el plateret o la gorra per les cases tot just havent dinat per recollir alguns calerons. Com més gran i rica fos la població, més grans eren els beneficis. Lògicament, Tarragona era el lloc ideal. En algunes poblacions on el nombre de castellers desplaçats era més modest, aquests es repartien entre algunes cases particulars on se'ls convidava a dinar.

Un altre element important del sistema financer casteller de l'època era el barrelet d'aiguardent. En els carros que els portaven de Valls als pobles on havien de fer castells, les colles portaven un barrelet d'aiguardent amb què obsequiaven aquells aficionats que es posaven a la pinya. D'aquesta manera es garantia un cordó suficient. En Josep Bargalló[4] escriu "... l'Ajuntament, en paga a la seva actuació, durant els tres dies de la festa gran els donava un barrelet d'aiguardent i els deixava amb dret de captar. No cal dir que el segon dia havien begut aquell reforçant, però la recapta era tan fabulosa que n'adquirien un altre pel seu compte, pagaven les despeses, viatges i gralles."  Tot i que, en general, els castellers eren grans "aficionats" a l'aiguardent, el principal motiu era utilitzar-lo com a forma de pagament a qui els ajudés.

L'última font d'ingressos que tractarem era la que rebien les colles a través d'una entitat contractant no vinculada a l'Ajuntament. Potser els casos més coneguts eren els de les confraries vilafranquines de la Mare de Déu del Roser i la del Bon Jesús, popularment coneguda com la Muixerra, que donaven nom a les dues colles vallenques (La Muixerra,Colla Vella i La Roser, Colla Nova -actual Colla Joves-) Aquestes confraries llogaven les colles per afinitat política. Un altre cas de contractació per afinitat era la de la Societat Artesana, societat gremial tarragonina que llogava la Colla Nova, antiga Colla dels Menestrals.

Hi havia entitats que organitzaven festes al carrer. Amb els diners obtinguts per la venda de les entrades del ball o de les funcions pagaven les colles[5].

De tota manera, segons el parer del cap de colla de la Vella, Ramon de Rabassó, no hi havia millor font d'ingressos que els obtinguts com a donatiu de les cases benestants.

• Aquests sistemes de contractació eren els més comuns (però no els únics) fins a finals de la dècada dels 80 del s.XIX, on la relació contractual entre colles i Ajuntaments i entitats privades s'oficialitzaria i només es cobraria en metàllic a través de quantitats prèviament pressupostades pels pagadors.

  ---

[1] Suárez-Baldrís, Santi: "Castells i televisió" , Cossetània Edicions, 1998

[2] Ferrando Romeu, Pere: "1884: El primer contracte conegut d'una actuació castellera", setmanari El 3 de Vuit, 10 gener 1997.

[3] Ferrando Romeu, Pere: "Presència castellera al Vendrell fins l'any  1926", Patronat Municipal de Serveis Culturals, El Vendrell, 1991

[4] Bargalló, Josep: "La Colla Xiquets de Tarragona i la tradició castellera de la ciutat", Edicions el Mèdol, Tarragona, 1990

[5] Ferrando Romeu, Pere: "Presència castellera al Vendrell fins l'any 1926", Patronat Municipal de Serveis Culturals, El Vendrell, 1991

Ja fa uns quants anys que podem gaudir dels grans pilars, però no ha estat un camí gens fàcil.

Des de l'últim pilar de 6 que van descarregar els Nens del Vendrell el 1972 (el 1969 havien descarregat el primer des de la Renaixença), fins el següent (1988, Colla Joves Xiquets de Valls) van passar setze anys. Més vàrem trigar encara a tornar a gaudir del pilar de 7, vint-i-sis anys entre el primer del s.XX (Nens del Vendrell, 1969) i el segon (Castellers de Vilafranca, 1995).

Actualment podem dir que els grans pilars gaudeixen de molt bona salut i són moltes les colles que han assolit el pilar de 6 en els darrers deu anys. Els pilars de 7 i fins i tot de 8 sovintegen molt més del que ens haguéssim imaginat no fa pas massa anys. Amb la quantitat i la qualitat dels espadats de què hem pogut gaudir últimament, un podria arribar a la conclusió que poca cosa més es pot fer en aquesta especialitat castellera. Si repassem les cròniques del s.XIX veurem que encara hi ha camp per explorar.

En l'excel·lent treball de recerca "Miscel·lània castellera. Anys 1850-1900" de Miquel Trenchs i editat per Ràdio Capital de l'Alt Camp (Valls, 1989), ens trobem amb autèntiques joies castelleres. Aquest i d'altres treballs són la base d'aquest article i d'altres que aniré presentant més endavant.

El 1853, en Joan Mañé, periodista de Torredembarra, escriu en una carta publicada al nº 90 de la revista Cultura "... És d'advertir que abans de l'any passat no es va aconseguir fer els espadats de set, nets i fixos ..." Queda oberta la discussió sobre si aquí el terme "net" vol dir sense folre. Més endavant veurem que no és tan agosarat pensar-ho. En la mateixa carta Mañé escriu "...Aquest any s'ha vist aquí el prodigiós fenomen de caminar catorze passes amb els espadats de set, amb 'forros' o puntals fins als peus dels terços..." Us ho imagineu? fer caminar un pilar de 7 amb folre! Prou que costa que els folres s'estiguin quiets com perquè a sobre caminin!

Trenchs recull una informació de "La Opinión" en el seu nº 210 del 5 de setembre de 1877 on es diu que a Montbrió del Camp es va fer el pilar de 6 net "...hecho con una seguridad y aplomo nunca vistos..."

En el nº 217 de  "La Opinión" del mateix any, el corresponsal al Catllar menciona que la Colla Nova va fer, entre d'altres construccions, un pilar de 5 bevent, un pilar de 5 "sense aguantar ningú" i 24 pilars de 5. No és sorprenent el domini sobre els pilars de l'època, ja que fer 24 pilars de 5 (a part d'altres castells) en un mateix dia ja és, en sí mateix, un assaig extraordinari. De ben segur molts d'aquests pilars eren parats per baixos, segons i, fins i tot, terços diferents ja que la participació de gent del poble on s'actuava era habitual en aquestes posicions del castell, inclosa la pràctica totalitat de la pinya.

En la carta de Joan Mañé que ja hem citat anteriorment també s'hi pot llegir "... los de seis (fent referència als pilars) han logrado también andar y aun subir escaleras..."  Fer pujar i baixar un pilar de 5 per les escales de la Catedral era un fet habitual i esdevenia un repte entre les colles. Tenim notícies, però, d'un intent  força reeixit de pujar un pilar de 6.

Hi havia una norma a l'hora d'establir quina colla pujava el pilar per les escales. Reproduiré aquí l'explicació que en fa el periodista de "La Opinión" en la seva carta/crònica al director: "... Debo advertirle que hay la costumbre de que cuando una colla ha subido el espadat de 6 por las escaleras, hasta que la otra haga otro tanto y suba un peldaño más, no tiene obligación de practicarlo la primera ..." Com que dos anys enrere la Colla Nova l'havia pujat 13 dels 19 esglaons amb en Joan Aubareda (Joan del Querido) a segons, l'altra colla l'hauria de pujar com a mínim un esglaó més per forçar la colla rival a intentar-ho. Si no era així, no tenia cap obligació de fer pujar el pilar.

L'any 1879, la Colla Nova va fer pujar i baixar el pilar de 5 per les escales de la Catedral per, tot seguit, continuar caminant fins a les quatre cantonades del carrer Major.

A Vila-seca, l'any 1880 "... se han hecho algunas de extraordinario mérito, mereciendo especial atención las llamadas pilans de sis limpios que sostuvieron de una manera admirable varios vecinos, entre ellos un joven de 18 años..." Aquí tornem a observar el costum de fer parar pilars a veïns de les poblacions on s'actuava, fins i tot el pilar de 6 net!  Retrobem el comentari inicial en què feia referència al pilar de 7 net (s'entén sense folre) que podria sorprendre. Crec que arribats a aquest punt de l'article, a ningú pot sobtar que el pilar de 7 net s'assolís més d'una vegada.

El 1880, a Tarragona, la Colla Vella va fer el pilar de 7 amb una sola mà (en aquest cas el terç) i poc després el pilar de 6 sense mans (el segon es col·loca les mans als malucs). Aquella mateixa tarda, la Vella aixecaria el pilar de 6 per sota. Tornem a tenir una altra referència del pilar de 7 amb una mà, també a càrrec de la Colla Vella, l'any 1883.

A partir de finals dels anys 80 del s.XIX el pilar de 6 (com tots els grans castells) va sovintejar cada vegada menys fins a arribar l'any 1902. Des d'aquesta data fins a la recuperació dels pilars que comentava al principi de l'article passen 66 anys!. Vist tot el que hem vist aquesta última dècada sembla (al menys per a mi) gairebé un miracle.

Vaig tenir la sort d'estar present a la Plaça Vella del Vendrell aquell 23 de novembre de 1969 veient el primer pilar de 7 del segle de la mà del meu pare i el germà del meu avi. Recordo que havia plogut al matí i temíem que no es poguessin fer castells aquell dia. El mossèn havia donat permís per fer l'intent dins l'església si calia. No va fer falta. Els Nens del Vendrell van descarregar el pilar de 7 enmig d'una eufòria indescriptible. Quan tornàvem cap a casa, el meu pare i l'oncle van recordar amb tristor algú que no havia pogut estar present. El meu avi havia mort tot just feia una any. El que fou possiblement el "més" casteller de tota la família va néixer massa tard, el 1895 en plena davallada dels grans castells del s.XIX  i va morir massa d'hora, el 1968, quan tot just començava la recuperació d'aquells grans castells. Que poc em podia imaginar aquell dia amb 8 anyets  el que em quedaria per veure i viure en el món dels castells!  Que ho puguem gaudir durant molts anys!